El preu de la llibertat d’expressió

Per llei qualsevol espanyol té dret a expressar-se lliurement als mitjans de comunicació, però on es fiquen els límits de la llibertat d’expressió? Sembla que per a moltes marques publicitàries l’ entrevista que el periodista Jordi González va fer  al programa La Noria a Rosalía García, mare de  “El Cuco”, jutjat i condemnat per el cas de Marta del Castillo, aquestos van ser rebassats per l’espectacle i el sensacionalisme. Mostra d’açò és que a l’últim programa, de setze minuts de publicitat, tretze van ser autopromocions de la cadena Telecinco  i els altres tres minuts es van repartir sols entre dos anunciants, degut a que les principals marques han decidit llevar la publicitat en senyal de protesta. Son molts els que consideren incompatible que la imatge de les seues empreses es relacione amb eixos tipus d’espais que estimulen el morbo popular i paguen 10.000 euros a la mare d’un dels implicats en el cas de Marta del Castillo amb tal d’engrandir els índex d’audiència. Com si aquest fora l’únic objectiu del programa.

Últimament, algunes cadenes estan confonent espectacle i periodisme, sense adonar-se que al primer tot val, però no tot té cabuda al periodisme. Per descomptat, qualsevol cadena privada es lliure d’ incloure en la seua programació el que considere adient, però seria un bon exercici diferenciar entre allò que és noticiable i el mer sensacionalisme. Sembla irònic que Jordi González i la seua companya de cadena,  Ana Rosa Quintana, justifiquen l’ entrevista alçant-se com a defensors de la llibertat d’expressió i del dret de la ciutadania a conèixer els fets noticiosos quan en realitat la entrevista no va aportar cap dada informativa als dos milions de espectadors que la van vore i sols va aconseguir avivar el dolor aliè. Caldria analitzar també fins a quin punt l’audiència és culpable de que aquests tipus de continguts siguen habituals en la graella de moltes televisions perquè potser, si aquests esdeveniments no gaudiren de l’acceptació del públic, no serien tan habituals. Per supost, ha quedat demostrat que aquest tipus de programes són usuals en certes cadenes. No cal que esperen a tenir dos milions d’espectadors per a que convertisquen el periodisme en morbo.  Però que vagen amb cura, perquè al final la espectacularització no acaba seguent tan rentable. La mobilització massiva a les xarxes socials en contra de l’entrevista, la supervivència del programa sense publicitat o el desprestigi que té ara La Noria en són algunes de les conseqüències. Que valoren ara si vaga la pena. 

Per: Carla González i Paula Pardo